Supòsits de l’avortament

Manifestació Pro-vida

El Consell de Ministres aprova la reforma de la Llei de l’Avortament, una normativa que anul·larà el dret a les dones a interrompre el seu embaràs fins les 14 setmanes, i tornarà a permetre l’avortament només en supòsits de malformació del fetus, per embaràs a resultes d’una violació i per risc de la salut de la mare.

S’inicia així un període de guerra d’arguments al·legant el dret de les dones, el dret dels nadons, el que és èticament correcte i el que no, al conflicte de drets, l’objecció de consciència dels metges, etc. Un guirigall monumental sobretot entre esquerra i dreta que fractura a la societat i, al meu entendre, no aporta res de bo. Proposo deixar a banda baralles epistemològiques i reflexionar quatre coses de sentit comú.

La fal·làcia del dret a la vida

Segons recull la Declaració Universal dels Drets Humans, el dret a la vida és innat a l’ésser humà i ningú té dret a treu-re-li la vida a l’altre. Segons aquest principi, és lògic que algú vegi que la interrupció de l’embaràs és un atemptat de manual contra aquest dret. Però, i si hi posem una mica de sentit comú?

Un fetus no pot sobreviure sense la seva mare. Ni artificialment. No és autònom: ni respira, ni menja, ni raona per si sol. Per tant considerar-lo subjecte de dret sembla una broma de mal gust. Tot i això, el dret a la vida s’interpreta de manera molt reduccionista, pràcticament al dret a respirar i no defallir, quan la vida sabem que és molt més complexa. S’hi haurien de recollir tots els següents drets de la Declaració: la dignitat, la no tortura, la igualtat, la llibertat…

Així, quin dret a la vida li estarem atorgant a un fetus el qual els seus progenitors no desitgen? Quin dret li concedim a una mare que no desitja tenir descendència i es veu obligada a parir? Si no es permet avortar lliurement, sembla clar que condemnem a una família a un maltractament psicològic per part de l’administració i la societat, la condemnem a ser infeliç. I això tampoc és garantir el dret a la vida.

La fal·làcia de la salut de la dona

Seré atrevit en la següent afirmació: no hi ha ni una sola dona que desitgi avortar. Ni una. De sentit comú: no hi ha cap persona que desitgi passar per una situació tan traumàtica psicològicament, i que a més pot tenir conseqüències per la seva salut. Així, no hi ha cap dona que vulgui a priori posar en risc la seva integritat, i afirmar que “s’abusa dels serveis d’interrupció de l’embaràs” és si més no malvat.

Una normativa restrictiva del dret al propi cos de les persones no es fa per salvaguardar la salut de les persones. Els homes i les dones crec que fem el necessari per evitar embarassos no desitjats, però desgraciadament els sistemes anticonceptius no garanteixen una protecció 100% efectiva ni poden ser usats indefinidament, i lògicament també hi ha pràctiques de risc, errors i accidents. Arribar a decidir avortar és la darrera opció, quan s’ha intentat per tot els mitjans evitar quedar-se embarassada.

I a més tornem al d’abans. Avortar pot tenir conseqüències nocives físicament per les dones. No poder avortar provoca conseqüències nocives a nivell psicològic i social.

La fal·làcia dels drets dels menors

Un cop superat el discurs del dret a la vida, arriba la protecció dels nascuts i del seu desenvolupament. La nova llei pretén garantir “tan el dret a la vida com el dret dels menors”, però si hi apliquem una mica de sentit comú, a veure com queda la cosa.

Una família que no vulgui la seva descendència, quines opcions té? Quines ajudes econòmiques i socials dóna l’Administració en casos com aquests? Quina garantia d’un lliure desenvolupament té un menor que és donat en adopció? Quin dret es salvaguarda d’un menor rebutjat, pobre, estigmatitzat o tutelat per centres administratius?

Sé que queda una mica alarmista, i que hi ha de sobres casos d’infants en centres d’acollida que troben família i són immensament feliços. Simplement plantejo la necessitat de provocar aquestes situacions, quan d’una manera que doni més llibertat per decidir a les persones les evitaria.

La violència estructural

Així es defineix aquest concepte emprat pel Ministre Gallardón per defensar la seva reforma:

La violencia estructural es un tipo de violencia indirecta presente en la injusticia social, y otras circunstancias que en definitiva hacen que muchas de las necesidades de la población no sean satisfechas cuando, con otros criterios de funcionamiento y organización, lo serían fácilmente.

Els acadèmics Francisco Jiménez Bautista i Francisco Adolfo Muñoz Muñoz de la Universitat de Granada posen el dit a la nafra en aquesta definició: les necessitats de la població no són satisfetes. Queda reflexionar, senyors ministres, la següent interrogació: Qui necessita tenir fills quan no vol?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *