Operación Palace: ficció real

Operación Palace - Jordi Évole

L’any 1976 el sociòleg David Altheide publica un estudi sobre com els mitjans de comunicació, a través de la seva influència i impacte en la societat, són constructors de la realitat social. Era la culminació de projectes de recerca continuats sobre les preocupacions que han de tenir els espectadors davant l’allau d’informacions que es publiquen i s’emeten cada dia als mitjans de comunicació de masses. Des de les teories d’agenda setting de McCombs i Shaw, passant per la “creació” de notícies de Gaye Tuchman, moltes autores i autors de l’àmbit de les ciències socials es plantegen si l’espectador pot ser capaç de discernir entre realitat i ficció.

El 23 de febrer del 2014 gairebé cinc milions i mig de persones es van quedar clavades davant el televisor, amb smartphone o tauleta a la mà, veient Operación Palace, un programa que explicava una versió dels fets del 23F de 1981 a Espanya: el muntatge d’un cop d’Estat fallit, que va produir una espècie de catarsi col·lectiva que enfortí les institucions democràtiques i la Monarquia. Alguns al principi del programa, d’altres a la meitat i molts al final, vam descobrir que tot el que havíem vist durant l’emissió d’Operación Palace és totalment fals.

L’experiment que el periodista Jordi Évole, director del programa, va explicar al final del mateix és interessant:

Nosaltres hem reconegut que això era mentida; altres vegades també us han explicat mentides i ningú us ha dit (…) Espero que com a mínim el programa hagi servit per fer-vos reflexionar.

A partir d’aquí l’audiència es va polaritzar entre els que havien entès el sentit del programa (i en gran part feia estona que havien caçat que era fals); i els que s’han sentit estafats per haver-se empassat una ficció vestida de realitat. Exemples d’opinions a favor i opinions en contra, faré una reflexió més enllà del format televisiu, l’experiment social i la invitació a pensar.

El pacte amb l’espectador

Estic molt d’acord amb l’article que publica al seu web la periodista Sílvia Cobo, i des d’aquí faré la meva argumentació. Durant tota la setmana han anat apareixent per televisió avanços, teasers, tràilers, coming ups… del programa Operación Palace. Évole penjava vídeos com un youtuber professional dient que si explicava de què anava potser li censuraven el producte. L’espectació per veure el programa, lògicament, ha estat màxima.

El marc mental que tenim una majoria d’espectadors de Jordi Évole és la d’un periodista transparent, honest, implicat i sense por, que ha tractat al seu programa temes d’actualitat política i social sense por a represàlies, des de punts de vista mai fets i sempre despullant una realitat molt i molt crua, on hi cap corrupció, estafa i malbaratament de diners públics pràcticament cada setmana. Aquesta manera de fer periodisme li ha valgut molts premis i reconeixements a Évole, i entre els millors el reconeixement d’una audiència fidel i entregada, que el defensarà davant dels atacs dels sectors reaccionaris contra el programa.

Amb l’emissió d’Operación Palace, aquest marc mental se’n va en orris. Potser hi haurà molta gent -gran- que va viure els fets del 23F i des del principi ja no li quadrava la història. Potser hi haurà persones molt més llegides i informades que jo que van entendre que la cosa anava de broma. Jo i gent del meu entorn no formem part d’aquest grup, però tampoc del sector furibund que se sent estafat i dolgut.

Jo i nosaltres no érem vius ni durant la Transició ni el cop d’Estat. Ho hem estudiat (de passada) a l’escola, i els nostres pares i mares ens ho han explicat (per sobre). No sabem qui és ni Mellado, ni Armada, ni Leguina ni la majoria de personatges que Operación Palace va donar protagonisme. Al no ser-ne espectadors en primera persona, no podíem discernir si el que deia Anasagasti tenia sentit o no, o si efectivament l’exèrcit va ocupar RTVE tal i com desmentien Gabilondo o Ónega. Això, sumat al prestigi que atorguem a Jordi Évole ens va fer veure estupefactes tot el programa d’Operación Palace. I al final ens vam sentir com que havien jugat una mica amb nosaltres, que amb bona fe mirem un programa per intentar comprendre què coi va passar aquell dia.

Seguiré estimant Jordi Évole per la gran tasca periodística que realitza. Tot i que, després de la primera mentida, la relació ja no torna mai més a ser la mateixa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *