Corrupció transparent

Pancarta Mnifestació Madrid

 Confiança és el sentimient de poder creure una persona, fins i tot quan sabem que, en el seu lloc, nosaltres també mentiríem.   Henry-Louis Mencken

Tràfic d’influències, prevaricació, malversació de fons públics, suborn, frau… Darrerament la societat s’està familiaritzant massa amb tot un seguit de terminologia jurídica contemplada dins del codi penal. El fet és que, els qui se suposa que són els garants de la llei i del benestar comú, són els que precisament estan directament relacionats amb tots aquests delictes.

Veiem que a l’any 2013, els indicadors de confiança política i preocupació per la corrupció són els més alts des de fa vint anys.

Mapa de la corrupció a Espanya, elaborat per la web solosequenosenada.com
Mapa de la corrupció a Espanya, elaborat per la web solosequenosenada.com

corrompre [1298; del llatí corrumpĕre, íd.] 3 fig 1 tr Desviar (algú o alguna cosa) de la rectitud, del deure; viciar, pervertir. Certes doctrines corrompen els costums.

Vivim en aquests moments en una societat corrompuda. La pèrdua de confiança és mútua: els ciutadans i ciutadanes ens mirem la funció pública amb lupa perquè no ens refiem de que gestionin bé els nostres impostos; i els polítics miren al conjunt de la societat amb recel perquè se senten injustament tractats i no s’atreveixen a fer exercicis de més democràcia per por a la reacció popular. I aquest cercle viciós provoca un estancament del progrés social.

La transparència com a mantra

Per redreçar aquesta situació de desconfiança, el govern central ha enllestit el Projecte de Llei de Transparència, Accés a la Informació Pública i Bon Govern. Una legislació que té un regust a insult, ja que inevitablement el que ens passa per la ment és: “i fins ara què han estat fent? Mal govern?“. Aquest projecte de llei obliga a totes les administracions públiques a explicar, a través sobretot de portals online, tota l’acció de govern: plans, pressupostos, nova legislació, concursos públics, subvencions, etc. De nou, regust a insult.

Però tot té el seu límit. I aquesta llei, en concret, en té 12. Els ciutadans i ciutadanes tenen dret a saber tota la informació excepte en casos tan clars com: si aquesta informació afecta la seguretat nacional, les relacions exteriors, els interessos econòmics i comercials, el secret professional, la política monetària o el medi ambient. A més, hi ha institucions com la Casa del Rey, el Congrés dels Diputats o el Consell General del Poder Judicial que reben un tractament especial, amb doble filtre, a l’hora de fer-ne públiques les seves informacions.

Així, l’argument que es repeteix com a mantra sobretot des de la classe política que aquesta llei de transparència és la base de la regeneració democràtica és, si més no, discutible. De fet, ja l’han criticada a nivell internacional.

El periodisme com a darrera defensa

Recapitulant, tenim una situació de crisi econòmica, social i política. I la primera mesura per intentar millorar l’actual democràcia i la confiança de la població neix escapçada. Segurament per la quantitat d’interessos i negocis ocults que té aquest gran tresor que és la informació. D’aquesta manera, és impossible que la ciutadania es pugui reconciliar amb la funció pública.

Així doncs, davant una administració que li costa explicar la seva gestió; davant de discursos polítics que es dediquen a empastifar els adversaris; davant d’interessos econòmics que han estat manegant la trajectòria de milions de persones amb la connivència dels poders públics… Només ens queda el periodisme. Però no qualsevol, el de debò.  El que costa de trobar.

Si no aconseguim que els professionals del periodisme puguin exercir la seva funció pública de control als governants i informadors de la societat, amb independència i pluralitat, ens quedarem atrapats en el cercle viciós de la desconfiança, on l’únic transparent de l’Estat són els casos de corrupció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *