Reflexions des d’Ohio

Eleccions 20D

S’acosten les eleccions del 20D i els partits comencen a posicionar-se de cara la campanya. És un bon moment de fer un anàlisi dels escenaris polítics que s’obren, i un dels millors que he sentit és el que es va produir al programa No Ho Sé de Rac1 amb els autors del llibre “Aragón es nuestro Ohio“. Del col·lectiu de politòlegs Piedras de Papel. Aquestes són algunes reflexions que he extret de la tertúlia entre Lluís Orriols, Alberto Penadés i Ferran Casas. Continue reading

Supòsits de l’avortament

Manifestació Pro-vida

El Consell de Ministres aprova la reforma de la Llei de l’Avortament, una normativa que anul·larà el dret a les dones a interrompre el seu embaràs fins les 14 setmanes, i tornarà a permetre l’avortament només en supòsits de malformació del fetus, per embaràs a resultes d’una violació i per risc de la salut de la mare.

S’inicia així un període de guerra d’arguments al·legant el dret de les dones, el dret dels nadons, el que és èticament correcte i el que no, al conflicte de drets, l’objecció de consciència dels metges, etc. Un guirigall monumental sobretot entre esquerra i dreta que fractura a la societat i, al meu entendre, no aporta res de bo. Proposo deixar a banda baralles epistemològiques i reflexionar quatre coses de sentit comú. Continue reading

Corrupció transparent

Pancarta Mnifestació Madrid

 Confiança és el sentimient de poder creure una persona, fins i tot quan sabem que, en el seu lloc, nosaltres també mentiríem.   Henry-Louis Mencken

Tràfic d’influències, prevaricació, malversació de fons públics, suborn, frau… Darrerament la societat s’està familiaritzant massa amb tot un seguit de terminologia jurídica contemplada dins del codi penal. El fet és que, els qui se suposa que són els garants de la llei i del benestar comú, són els que precisament estan directament relacionats amb tots aquests delictes. Continue reading

El camí de la il·lusió

Manifestació de l'11 de setembre de 2012 a Barcelona

Els milers de caràcters escrits en articles, estudis, cròniques i reportatges sobre el procés d‘independència de Catalunya han anat encaminats en una visió política del fet:

  • Sentiment d’ofec econòmic de la població catalana, que rep poques inversions per part de l’Estat en contraposició als impostos que paga
  • Càlcul estratègic de CiU alimentant aquest sentiment per tapar la seva gestió de les retallades
  • Fracàs de l’Estat de les Autonomies i conseqüència dels anys de campanya anticatalanista feta especialment pel Partit Popular
  • Emmirallament en els casos d’Escòcia i Québec i anàlisi de la possibilitat o no que Catalunya segueixi el mateix camí

Però, més enllà de la matèria gris bolcada en aquest assumpte, hi ha un regust irracional en el fet del procés d’independència, que en aquest cas pocs analistes hi han fet cap. Va ser Josep Ramoneda, en un article a El País, que en parlava per primer cop:

El éxito del independentismo es que es un proyecto político en un momento en que estos van escasos. El independentismo ofrece algo que hoy nadie da: la construcción de un futuro distinto.

La desafecció, el cuc de la poma

Pancarta a la manifestació de l'11 de setembre de 2012 a Barcelona
Pancarta a la manifestació de l’11 de setembre de 2012 a Barcelona

La darrera dècada la paraula desafecció ha ocupat la majoria d’anàlisis de la situació política al nostre país. Aquest fenomen de desencantament cap a les administracions públiques i els partits polítics ha estat estudiat per totes bandes, però un estudi de la fundació Jaume Bofill fa diana. Les causes principals de la desafecció són:

  • Els ciutadans/es tenen cada cop més informació sobre els assumptes polítics, i aquesta informació se centra moltes vegades en aspectes negatius: corrupció, disputes internes, incompliment dels programes electorals, mala gestió econòmica, etc.
  • La gent té cada cop més expectatives dipositades en la política, fet que a part de ser un èxit del model democràtic, fa que siguin cada cop més exigents amb els representants públics
  • Problemes del sistema: els governs cada cop tenen menys autonomia (en mans dels mercats i les necessitats de finançament), els partits no poden arribar a representar a un gruix important d’una població cada cop més diversa, i la crisi social que aflora cada cop més l’individualisme i la manca de cooperació entre les persones

Aquest còctel ens porta directament cap a la situació en la que ens trobem ara mateix. Governs amb les mans lligades necessitant urgentment que els prestin diners; premsa polititzada que informa dia sí dia també sobre mala gestió política; situació social convulsa amb més desigualtat, menys oportunitats, i amb la certesa que la política no resol els seus problemes.

‘La construcción de un futuro distinto’

Així, el president Artur Mas ha obert -estratègicament, o no-, un camí que insufla, com escrivia Ramoneda, un sentiment d‘il·lusió que s’aparta a cops de colze de les lluites partidistes i la inoperància de les administracions amb la crisi econòmica. És el que en les teories de la semiòtica s’estudia com la teoria de la recepció, el significat que l’audiència dóna a un determinat missatge. És clar que l’storytelling de la construcció d’un Estat propi porta implícit un punt de futurologia que permet imaginar infinitat d’aspectes positius: major benestar, gestionar els propis recursos, polítiques més adequades a la població, etc.

És el que les teories de la comunicació política repeteixen fins a la sacietat, sobretot en campanya electoral:

No em digui que és el que vostè ha fet, sinó digui’m el que vostè farà

Semiòticament, el missatge implícit és positiu, optimisme, enfront a un discurs negatiu que en la darrera dècada ha conduit cap a la desafecció. És un horitzó on, malgrat les incerteses, la gent pot imaginar-se sortir de la crisi i aconseguir benestar. És, en definitiva, un projecte polític que ens diu que hi ha sortida. Només el temps dirà si torna a ser una entelèquia, si hi havia sortides millors, o si realment és la única solució.

Viure en una simiocràcia

Imatge del llibre 'Simicracia' d'Aleix Saló

Nunca atribuyas a la maldad lo que puede explicarse por la estupidez. Robert J. Hanlon

Ens van dir que era millor invertir que estalviar. Després ens han impedit estalviar a base d’impostos. Que la Constitució era inviolable, malgrat que sense ratificar-ho amb nosaltres es van posar d’acord per canviar-la. Que hem de tenir menys serveis, alhora que s’ha d’estimular l’economia. Que havíem de tenir confiança i consumir, però després resulta que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Que els drets dels treballadors són una merma pel progrés social, però un treballador sense drets se li nega qualsevol progrés. Ens han dit que facilitant l’acomiadament s’estimularia la contractació, que rescatar bancs faria fluir el crèdit, que retallant serveis eixugaria els deutes. Però res.

Si hi ha una paraula que resumeix el darrer lustre en política espanyola és la improvisació. Sense full de ruta, sense criteri, adoptant mesures provinents d’altres institucions, prenent decisions per aconseguir resultats a curt termini, renunciant a promeses, ideologies, compromisos… La crisi ha ferit de mort la credibilitat dels partits polítics espanyols.

Aquest desgovern ha tingut repercussions, malgrat que no es notarán a curt termini. El descrèdit cap a la classe política és evident, i les accions que duen a terme des de les Corts setmana rere setmana es miren amb lupa, amb recel. No hi haurà cap decisió que prenguin que a la majoria de la població la convencin. I això no desapareixerà amb el temps, ni quan se surti de la crisi. Mai més, fins que no hi hagi decisions valentes, arriscades, i canviin evidentement l’status quo, no hi tornarà a haver confiança en els governs.

I és que aquest és el resultat d’haver convertit el nostre sistema polític en una simiocràcia, on un grapat de persones elegides pels ciutadans juguen a canviar influència per diners amb l’objectiu de fer grans coses, però que mai aconsegueixen perquè, de fet, no saben què fan. I documents gràfics com els de l’Aleix Saló ajuden a entendre-ho.
[youtube http://www.youtube.com/watch?v=TfRSfF296js&w=640&h=360]

Dones sense poder

Manifestació feminista a Barcelona

Les dones no tenen poder. Per si soles, les dones estarien sempre en un segon pla, a mercè de les decisions que les persones realment poderoses prenguessin sobre elles. A mercè de la condescendència. Les dones en aquest país no són iguals que els homes.

Potser algú llegeix aquestes primeres paraules i es posa les mans al cap, o a la defensiva. Recordarà sàviament que en aquest país no hi ha segregació de sexes a les aules, que tenim lleis de paritat, d’avortament, de divorci, de matrimoni homosexual… Que el sistema de protecció i assessorament a persones maltractades per la seva parella és de les més avançades. Que les dones s’han emancipat econòmicament, que tenen els mateixos drets que els homes i que, per tant, l’afirmació feta al principi és del tot falsa.

A tothom que pensi d’aquesta manera, l’emplaço a fer un cop d’ull a dins seu i al seu voltant. Li pregunto quantes vegades ha netejat les calces de la seva àvia invàlida. Quantes vegades li han demanat a la feina si tenia previst tenir fills en els propers mesos. Si en algun moment de la seva vida l’han insultat comparant-lo amb una persona que es prostitueix.

Certament hi ha homes als que li han passat coses d’aquest estil. Però tinguem clar que són comptats. Les dones en aquest país i en la immensa majoria del món encara estan estigmatitzades. El rol del sexe dèbil, de persona cuidadora i a càrrec total de la seva família. Amb impediments per desenvolupar-se laboralment pel fet de tenir matriu.

La igualtat és un miratge. Mentre continui havent feines on ens grinyoli veure-hi una dona, mentre hi hagi legislacions que atemptin contra el dret a decidir de les persones, mentre hi hagi lleis que obliguin a la societat a incloure dones en les esferes de poder, mentre hi hagi empresaris i empresàries que acomiadin dones que es queden embarassades, mentre hi hagi relacions afectives abusives, mentre s’usin dones amb poca roba per anunciar productes de consum, mentre hi hagi més dones universitàries que mai i en canvi això no es tradueixi en més dones en feines qualificades… Mentre continui tot això, la igualtat és un miratge.

L’empoderament de les dones és un camí, una necessitat que tenim com a societat. Al cap i a la fi, només es tracta de donar a les persones el tros de món que els pertoca.

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=1qR2x8Ya4wA&start=1300&w=640&h=480]

La reforma sociolaboral

Treballadors i empresaris

“Amb la suor del teu rostre menjaràs el pa fins que tornis al terra del que vas ser agafat, perquè terra ets i tornaràs a la terra”. (La BíbliaGènesis 3:19)

L’actual funcionament social es basa en una construcció pretèrita, la qual basa el fet d’esforçar-se per transformar el medi natural en valors materials, que ajudin a fer la vida dels humans més còmoda. La legitimació del treball ha estat sempre un cavall de batalla per mantenir un ordre social, per aconseguir el progrés i la continuïtat del modus vivendi de totes les societats. Avui en dia, el funcionament social es basa en el fet d’esforçar-se per a produir capitals (en forma de diner), i convertit aquests capitals en valors materials per millorar la qualitat de vida de qui treballa.

“El treball és extern al treballador, no és part de la seva naturalesa, i, en conseqüència no es realitza en el seu treball sinó que es nega, experimenta una sensació de malestar més que de benestar, no desenvolupa lliurement les seves energies mentals i físiques sinó que es troba físicament exhaust i mentalment abatut. El treballador només se sent a gust, doncs, en les seves hores d’oci, mentre que en el treball se sent incòmode. El seu treball no és voluntari sinó imposat, és un treball forçat. No és la satisfacció d’una necessitat, sinó només un mitjà per satisfer altres necessitats”. (Karl Marx, Manuscrits, 1884)

L’evolució de les societats i l’estructura político-econòmica de la que es dotaven ha generat una forta dependència de l’ésser humà al seu lloc de treball. Qui no treballa no té cap tipus de possibilitat de sobreviure. Qui no treballa queda fora del sistema. Aquesta pressió, transmesa de generació en generació, obliga a tota persona a formar-se i desenvolupar-se per tal de fer una feina que li doni diners i, per tant, capacitat de sobreviure per ella mateixa.

El problema és que si les societats prehistòriques havien de treballar per poder obtenir directament el menjar, els treballadors d’avui en dia hem de treballar per obtenir diners, que hem de bescanviar per menjar i altres productes. El fet de no obtenir directament el nostre mitjà de subsistència és una construcció econòmica que implica un grau de servilisme cap a qui ens ha de proporcionar els diners, i també implica una construcció social de classes que ha costat i costa molt de continuar legitimant.

Els drets de les classes i la reforma

Les darrers reformes laborals de l’estat espanyol impliquen una pèrdua de força de les classes treballadores envers les classes benestants, el que anomenem els empresaris. Qui té el capital és vist pel govern com el punt clau del progrés social, i qui se l’ha de cuidar per tal que continuïn donant feina a la gent per tal que la societat avanci econòmicament. Abaratir l’acomiadament, introduir contractes de treball on l’empresari decideixi totes les condicions, les desgravacions fiscals a la contractació de personal, poder saltar-se el conveni col·lectiu dels treballadors… Són mesures que desprotegeixen una classe en favor de l’altra.

Més enllà de les ideologies de dretes o esquerres, la reforma laboral té implícita una reformulació de la legitimació del treball. La nova construcció està basada en la por, concretament en la por a perdre la feina i quedar fora del sistema. Si abans ja es jugava aquesta carta, actualment la majoria dels Estats moderns l’estan maximitzant amb la idea que es produeixi cada cop més i poder sortir de la crisi econòmica. I si et queixes (vagues, manifestacions, pressions sindicals…) t’arrisques molt seriosament a perdre la feina.

“Un home que passa tota la vida per completar unes poques operacions simples els efectes són sempre els mateixos, o gairebé, no té temps per desenvolupar la seva intel · ligència ni exercir la seva imaginació per buscar els mitjans per a resoldre aquelles dificultats que mai s’acaben de localitzar, perd doncs naturalment l’hàbit de desplegar o d’exercir les seves facultats i es torna, en general, tan estúpid i ignorant com es pugui convertir una criatura humana, el letargia de les seves facultats morals ho fa incapaç d’apreciar cap conversa raonable ni de prendre part en elles , fins a li impedeix sentir alguna passió noble, generosa o tendra i, en conseqüència, formar algun judici mínimament just sobre la majoria dels deures més ordinaris de la seva vida privada”. (Adam Smith, La Riquesa de les Nacions, 1776)

Així, la reforma laboral va de la mà d’un nou graó de la crisi social que vivim en les societats occidentals, on la major part de la població no pot realitzar-se personalment en el que vol per ser feliç, sinó que ha d’hipotecar gran part de la seva vida per produir capitals, i que ha de tenir por de la classe empresarial perquè pot perdre la feina. La reforma laboral enterra el concepte de la col·laboració altruista i dóna més drets a qui té el capital per sortir de la crisi generant més capital per sobre de tot.
[youtube http://www.youtube.com/watch?v=bCMXuQKisyE&w=640&h=480]

Els impostos i el contracte social

Oficina Agència Tributària

“La causa final, fi o designi dels homes (que naturalment estimen la llibertat i el domini sobre els altres) en introduir aquesta restricció sobre si mateixos (viure formant Estats) és la cura de la seva pròpia conservació i, a més, l’assoliment d’una vida més harmònica…”

La necessitat d’un control i una estructura social ha marcat des de sempre l’evolució de l’espècie humana. Les primeres idees ‘modernes’ de la creació d’una superestructura política basada en la coresponsabilitat dels assumptes públics les formula Thomas Hobbes a meitat del segle XVII, on postul·la un intercanvi que es reproduirà fins a l’actualitat: els habitants d’un territori cedeixen una part de la seva llibertat individual a canvi que l’Estat els garanteixi seguretat i la possibilitat d’una vida més fàcil.

Tot i que l’origen de la idea l’acaben millorant pensadors com John Locke i Jean-Jacques Rousseau, el fonament del contracte social representa el pacte indestructible entre governants i governats. Els que ostenten el poder, ja sigui democràticament o de forma autoritària, es comprometen de facto a vetllar per la seguretat i el nivell de vida de la població en general. Aquest contracte és sagrat, i quan la població percep que no s’està complint és quan es genera la crisi social.

L’Estat del Benestar i el seu manteniment

La màxima expressió del que s’anomena Estat del Benestar és portat a terme per Olof Palme a Suècia fa quaranta anys. Els serveis socials els havia de garantir plenament el govern, i els ciutadans contribuïen a aquest benestar mitjançant el pagament d’impostos, en aquest cas elevats. De fet, les democràcies nòrdiques són les considerades la panacea de la coresponsabilitat entre dirigents i dirigits, i és on les demés democràcies europees s’emmirallen per tal de millorar la vida de la seva població.

Però la clau de l’èxit és l’equilibri entre els diners que totes les persones cedeixen a l’Estat, i els diners que aquest destina als serveis a les persones. L’equació és senzilla: a menys impostos, menys serveis. A més impostos, més serveis. Qualsevol variant d’aquestes equacions és incompresa econòmicament o rebutjada socialment.

Impostos suecs, serveis catalans

Sota aquesta premissa escriu un article Francesc Valls al diari El País, en el qual explica el perill de l’augment d’impostos a la població combinat amb les retallades que les administracions catalana i espanyola estan portant a terme. A part del sentiment de frustració que provoca patir les conseqüències de la crisi en les economies familiars, sumat a la pèrdua de ‘comoditats’ en forma de serveis socials, el perill d’aquest fet és l’esquinçament del contracte social.

Si la població percep que cada cop viu pitjor, la legitimitat dels governs és cada cop més fràgil. Les decisions que prenen els dirigents poden ser menys acceptades i el clima de rebuig pot créixer sense aturador. A més impostos, més serveis. A menys serveis amb més impostos, crisi social.

2012: repensar la crisi

Borsa de Barcelona

Les societats occidentals pateixen des de fa un lustre els efectes d’una crisi econòmica, malgrat que fa dècades que afiancen una crisi social. A Europa, dia sí dia també, ens llevem amb notícies sobre prima de risc, injeccions del Banc Central Europeu, crisi del deute sobirà, ajustaments de pressupost estatals,etc. Tot ens condueix a pensar que viure és més complicat ara que no pas fa uns anys, i la nostra capacitat de frustració augmenta. Que no trobem feina? És normal. Que aconseguir una hipoteca és impossible? És que tot està molt malament. Que el govern retalla en sanitat? Quin remei… I en aquesta darrera reflexió és quan es consolida la crisi social.

El sociòleg Émile Durkheim ja parlava a principis del segle passat de l’anomia. Aquest concepte fa referència a l’excés d’individualisme de les persones i a la tendència a perdre la solidaritat col·lectiva. Aquesta tendència psicològicament és contradictòria per a les persones: per una banda, som animals socials i necessitem de les interrelacions amb els demés; però per altra banda tenim cada cop més tendència a mirar-nos el melic i vetllar tan sols pels nostres interessos. I Durkheim ho lligava amb la sensació de desorientació de la població i a la instauració d’una sensació generalitzada de malestar, que va donar pas a la Primera Guerra Mundial.

Certament les portades dels diaris, les declaracions dels polítics i les tertúlies econòmiques ens condueixen a aquesta anomia. No entenem com puja o baixa la borsa, ni per què hi ha forats de deute a les arques públiques, ni per què es destrueixen llocs de treball de manera exponencial. Tampoc entenem ben bé per què els bancs no donen crèdit, per què Angela Merkel decideix la política econòmica ni què són els tecnòcrates. Això sí, aquest malestar ens fa tancar-nos en banda, mirar d’estalviar el màxim possible, i intentar mantenir el nostre nivell de vida costi el que costi.

No entenem el com i el per què de la crisi econòmica, i aquesta por ens paralitza socialment. Dirigents polítics, empresaris i mitjans de comunicació alimenten (voluntàriament o no) aquest temor

Al segle XIX, no seguir el patró pleestablert de súbdit i dirigent et convertia en nihilista. Al segle XX, anar contracorrent era ser comunista. Actualment, hi ha una colla d’antisistema. Defensar i legitimar un nou sistema social més basat en la col·laboració, la igualtat real entre persones i el repartiment just dels recursos naturals i econòmics suposa una alienació automàtica per part de l’actual sistema. Som nosaltres mateixos qui defugim de perseguir objectius diferents als pleestablerts, a causa de la por abstracta que ens ve imposada per no entendre el món que ens envolta. Un país s’estanca no perquè no es creixi anualment un 8% del PIB, sinó perquè la població no demanda canvis reals en el model social.

Legitimar retrocesos en l’àmbit de l’ensenyament, la sanitat, els serveis socials… Només són una conseqüència de l’anomia i la por incrustada que tenim. És de rebut que el més ric ajudi al més pobre, així com que el sap més ensenyi el que menys sap. L’economia no marca el progrés social, el marquem tots i totes nosaltres.

Bauman i la meritocràcia

Zygmunt Bauman

Una de les obres literàries que més m’han impactat és ‘La vida líquida’, del sociòleg polonès Zygmunt Bauman. El llibre és un autèntic punt de suport en moltes de les preguntes i reflexions que em faig sobre el perquè de tot plegat, i realment sense ell hi hauria moltes dinàmiques socials que sincerament ara no entendria. El dia de Nadal del 2011 el diari ARA en publicava una entrevista, i l’enganxo tot seguit per tal de compartir les reflexions d’aquest brillant teòric.

CARLES CAPDEVILA
Esmorzar restringit de Zygmunt Bauman, 86 anys, amb quatre periodistes, els editors catalans (Arcàdia) i els organitzadors de Converses a la Pedrera . Una hora de respostes lúcides i molt sòlides de la qual surto entusiasmat per la claredat d’idees i alarmat perquè les idees són clares però el present que dibuixa, espès. Les resumeixo en onze blocs. Amb tots vostès, i sense interrupcions, un sociòleg que no fa prediccions però les encerta.

1. El futur no existeix, només prediem el passat

La futurologia és la gran estafa de l’era contemporània. El futur no existeix, perquè quan ho fa passa a ser present, o sigui que la futurologia és la ciència del no-res. Quan donava classes i volia animar o distreure els estudiants els repartia llibres de futurologia de vint anys enrere, i ens fèiem un tip de riure. Un mestre em va advertir: no facis mai prediccions, i encara menys de futur. Els sociòlegs només podem predir el passat, explicar per què ha passat una cosa i fins i tot demostrar que era inevitable que passés, però ha d’haver ocorregut.

2. La modernitat líquida s’escampa i es generalitza

La modernitat líquida ha anat més lluny del que jo pensava, estic sorprès de com s’ha estès i generalitzat en deu anys. L’estat líquid no era cap novetat, fondre’s per tornar-se a fer sòlid era la manera d’avançar cap a la modernitat, els sòlids més fràgils es feien líquids, però de manera transitòria per solidificar-se encara més. El que vaig dir fa una dècada és que s’instal·laven en l’estat líquid. Cada cop queden menys illes d’estabilitat, i cada cop són més fràgils. La gent té por dels compromisos, triga a casar-se, els estudiants triguen a decidir de què treballaran. Ho ajornen perquè no creuen en l’estabilitat de cap professió. No ens agrada la solidesa. Si algú digués ara que vol fer una catedral gòtica el tancarien en un manicomi.

3. Et desitjo fins que n’aparegui un altre

La societat de consum triomfant té un patró: la fidelitat mentre duri la satisfacció. Vull aquest iPhone fins que vulgui el següent i llenci aquest, et desitjo fins que n’aparegui un altre. Anem entrant i sortint d’aliances de manera permanent. És una bola de neu: com que creiem que tot és fràgil no invertim en acords ni relacions a llarg termini, i per tant fem que les relacions siguin, en efecte, fràgils. Tot és interí, provisional fins a la propera novetat. És una resposta racional, seria estrany que agaféssim grans compromisos quan sabem que no es podran complir.

4. Nosaltres vivim molt més que el nostre món

Pascal estava desesperat perquè veia que la seva vida individual no era res comparada amb l’eternitat. Ara ha crescut l’esperança de vida dels homes i s’ha escurçat la durada de tota la resta, la nostra vida és més llarga que tot el que ens envolta, veiem néixer i morir el nostre entorn. Els joves saben que les condicions canviaran, les feines canviaran i ells encara seran aquí.

5. El divorci del poder i la política

Hi ha un divorci entre el poder (habilitat de fer coses) i la política (l’habilitat de decidir què cal fer). Abans l’estat nació concentrava les dues coses, es podia discutir, però un cop decidit, ningú no qüestionava que l’estat ho executés. Ara la política decideix però ha d’esperar la reacció dels mercats. Merkel i Sarkozy arriben a un acord, ho anuncien però no estan segurs de si ho podran implementar, estan pendents el cap de setmana de com respondran dilluns els mercats. Les aliances que fan els governs són puntuals, cap organisme creu en acords a llarg termini, els governs gestionen crisis sempre amb urgències. No existeixen organismes capaços de fer les coses de manera ètica i eficient.

6. La sobirania zombi no té res a fer en el món global

El poder real que determina les nostres forces, el de l’economia, ja és global, però el poder polític encara és local. Hi ha una dessincronització, cap òrgan global pot fer un control. Hem anat massa lluny, el poder real està fora de l’abast dels governs, és naïf pensar que els estats nació podran determinar el futur, hem de crear l’equivalent de l’estat nació a escala global, amb democràcia representativa, capacitat legislativa, legitimitat en l’opinió pública. La sobirania és un concepte zombi, està morta però fa veure que és viva, cap estat sobirà pot fer el que vol en aquests moments. Les últimes falses solideses són els règims autoritaris, però son fortaleses que van caient.

7. Cameron: mentider, antieuropeu, sense amics

La Gran Bretanya fora d’Europa no té possibilitat de sobreviure econòmicament. No pot controlar les conseqüències de les seves accions. Cameron va mentir, no va actuar per l’interès de la Gran Bretanya sinó pels dels tories . És clarament antieuropeu. Thatcher i Major eren molt diferents, eren euroescèptics però van entendre que, encara que fos per utilitzar Europa pel seu benefici, no podien deixar la Unió Europea. Major fins i tot es va fer amic de Khol, que li va permetre no entrar a l’euro. Cameron està sol, no té amics, i els interessos britànics estan en perill. Europa en surt reforçada perquè la Gran Bretanya era un factor que alterava, que molestava.

8. Incertesa: et canvien les regles a mitja partida

Hi ha dos valors, la solidaritat i la confiança, escassos i allunyats de les institucions, molt deficitaris en aquests moments. La incertesa és greu perquè les normes no funcionen, cap organisme és capaç de garantir-les. No és només que no sé com acabarà la partida, és que a mitja partida em canvien les regles de joc. Som en un interregne, molt semblant al de Roma quan va morir Ròmul, que havia governat 38 anys: hi havia por i tremolors. Les velles maneres de fer les coses no funcionen i les noves encara no estan inventades.

9. El mercat crea problemes que no sap resoldre

Adam Smith va dir que actuàvem amb poca informació i coordinació, però el mercat acabava posant ordre. S’ha demostrat que el mercat no és savi, i que és capaç de crear uns problemes que no sabrà resoldre. Un altre concepte fort que ha caigut. I té conseqüències, un impacte psicològic fort. Si fóssim conseqüents ni tan sols estalviaríem els diners: per què no aplicar el carpe diem ?

10. Adéu a la meritocràcia, la loteria com a alternativa

Les societats són desiguals però en els últims 200 anys crèiem en la meritocràcia, havíem cregut tenir una via per corregir el mal de la desigualtat de classes, que no tot depengués de si naixies en el barri equivocat. La meritocràcia ho reparava, estudiar et podia fer progressar, però aquesta faula que amb esforç i talent i determinació potser te’n sorties ja no és així. Quan la meitat de joves són a l’atur, quan una llicenciatura també et pot conduir a fer treballs porqueria, la meritocràcia queda greument ferida.

11. Les revoltes les fan els frustrats en les expectatives

Si fem l’analogia amb altres èpoques, les grans revolucions no les han fet els pobres, les han fet gent frustrada en les seves legítimes expectatives. Comencem a acumular gent que ha anat a bones universitats, ha treballat molt i s’ha quedat encallada. Costarà aplacar l’enrabiada d’aquests frustrats. Als Estats Units quan els denuncies això et volen contradir amb èxits recents com el de Zuckerberg creant Facebook, o el model Steve Jobs i Apple. Gent que ha abandonat les universitats i han triomfat. Però només són premis de consolació perquè són casos excepcionals, és com aconsellar-te que en lloc de creure en un sistema meritocràtic i just et compris un número de loteria.