Corrupció transparent

Pancarta Mnifestació Madrid

 Confiança és el sentimient de poder creure una persona, fins i tot quan sabem que, en el seu lloc, nosaltres també mentiríem.   Henry-Louis Mencken

Tràfic d’influències, prevaricació, malversació de fons públics, suborn, frau… Darrerament la societat s’està familiaritzant massa amb tot un seguit de terminologia jurídica contemplada dins del codi penal. El fet és que, els qui se suposa que són els garants de la llei i del benestar comú, són els que precisament estan directament relacionats amb tots aquests delictes. Continue reading

Rescat a preu de crisi

Pancarta de protesta penjada en una entitat bancària

Els dies passen i aquest 2012 es pot convertir en un any clau: el del trencament amb l’antic sistema financer, o el de l’afiançament d’aquest model. A Espanya estem vivint un dels fets més incomprensibles si tenim en compte els principis de l’Estat del Benestar: es primen els interessos privats per sobre dels públics. La base d’aquesta afirmació és la notícia del rescat multimilionari de la banca espanyola.

Tot i que per molta gent aquesta notícia pot passar desapercebuda, o potser no l’acabarien d’entendre, el fet és que té una importància cabdal. Ens diu que el govern, amb la connivència dels demés governs de la Unió Europea, decideix aportar més de 60.000 milions d’euros a sanejar els comptes de les entitats bancàries de l’Estat espanyol. Traducció: tots els ciutadans de la Unió Europea aportaran els seus diners per tal de cobrir els deutes de diverses empreses privades encarregades de gestionar els béns dels ciutadans.

La situació és greu. Per una banda tenim un sistema capitalista basat en el diner fictici (préstecs, accions, pagarés, bons…), que s’ha col·lapsat perquè les entitats bancàries s’han arruïnat perquè no tenen prou diner físic per cobrir el diner fictici que han prestat o deuen. Per l’altra banda tenim un govern empantanat perquè no pot cobrir els seus deutes i que progressivament deixa de prestar més serveis per estalviar, i apujar impostos per ingressar. La comunió dels dos àmbits és la següent: crisi econòmica, que comporta un empobriment progressiu de la qualitat de vida dels ciutadans.

Els bancs no tornen els seus deutes i no fan préstecs, i així el sistema s’estanca

D’aquesta manera, l’economia especulativa que ha permès a molts països fer passos endavant molt ràpidament, ara es contrau i deixa a les persones en una situació límit: treballar tement perdre la feina i per cada cop pitjors condicions; i aturats tement no trobar feina disposats a qualsevol cosa per poder sobreviure. I el resultat de tot plegat és una por terrible al dia a dia que impedeix a qualsevol societat a organitzar-se i intentar canviar res.

Rescatar la consciència

La notícia del rescat de la banca espanyola és un esglaó més de l’escala de la infàmia, que estan construint els successius governs. Infàmia per la terrible injustícia que suposa el fet de destinar diner públic a salvar empreses, i no pas a salvar famílies. Pot semblar una afirmació tendenciosa, però res més lluny de la realitat.

No és difícil: si un sistema no funciona, es canvia. Així de simple

Però s’ha de tenir valor, enteresa, intel·ligència i honestedat per fer-ho. L’objectiu de la construcció social és la millora de la qualitat de vida de les persones que formen les comunitats. La idea de construir un Estat és que aquest vetlli pels interessos dels seus ciutadans, i això és exactament el contrari que s’està fent. Per tant, per què hauríem de voler un govern que no cuida del personal?

Crisi econòmica, crisi social, crisi de legitimitat política… I la por paralitza la majoria dels sentiments d’indignació. El rescat a la banca ha lapidat una mica més la llibertat de les persones d’aquest país, que són les que de veritat necessiten ser rescatades. D’aquest sistema.

http://www.youtube.com/watch?v=M93ScyDGeSc&list=PL47069D2BFA6DE998&index=2&feature=plpp_video

Salvats per Alemanya

Anunci del Govern alemany

Un dels millors productes periodístics que podem trobar ara per ara a la televisió és el programa ‘Salvados‘ que emet La Sexta cada diumenge. En el programa del passat 19 de febrer, Jordi Évole viatja a Alemanya per conèixer de primera mà el seu mercat laboral i entendre perquè el país no es troba en una situació tan delicada econòmicament parlant.

L’anomenat ‘miracle alemany‘ consisteix en que fa més de cinc anys que van aplicar una reforma laboral molt similar a la que Espanya ha aprovat ara, i segons l’opinió d’un sociòleg alemany, ha estat un miratge de progrés social. Penjo a continuació el vídeo on s’entrevista a Antonio Brettschneider, on explica la precarització del treball i el creixent individualisme de la societat, una recepta que arribarà a la Península d’aquí ben poc.

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=NHgXi0EayYw&w=640&h=480]

La reforma sociolaboral

Treballadors i empresaris

“Amb la suor del teu rostre menjaràs el pa fins que tornis al terra del que vas ser agafat, perquè terra ets i tornaràs a la terra”. (La BíbliaGènesis 3:19)

L’actual funcionament social es basa en una construcció pretèrita, la qual basa el fet d’esforçar-se per transformar el medi natural en valors materials, que ajudin a fer la vida dels humans més còmoda. La legitimació del treball ha estat sempre un cavall de batalla per mantenir un ordre social, per aconseguir el progrés i la continuïtat del modus vivendi de totes les societats. Avui en dia, el funcionament social es basa en el fet d’esforçar-se per a produir capitals (en forma de diner), i convertit aquests capitals en valors materials per millorar la qualitat de vida de qui treballa.

“El treball és extern al treballador, no és part de la seva naturalesa, i, en conseqüència no es realitza en el seu treball sinó que es nega, experimenta una sensació de malestar més que de benestar, no desenvolupa lliurement les seves energies mentals i físiques sinó que es troba físicament exhaust i mentalment abatut. El treballador només se sent a gust, doncs, en les seves hores d’oci, mentre que en el treball se sent incòmode. El seu treball no és voluntari sinó imposat, és un treball forçat. No és la satisfacció d’una necessitat, sinó només un mitjà per satisfer altres necessitats”. (Karl Marx, Manuscrits, 1884)

L’evolució de les societats i l’estructura político-econòmica de la que es dotaven ha generat una forta dependència de l’ésser humà al seu lloc de treball. Qui no treballa no té cap tipus de possibilitat de sobreviure. Qui no treballa queda fora del sistema. Aquesta pressió, transmesa de generació en generació, obliga a tota persona a formar-se i desenvolupar-se per tal de fer una feina que li doni diners i, per tant, capacitat de sobreviure per ella mateixa.

El problema és que si les societats prehistòriques havien de treballar per poder obtenir directament el menjar, els treballadors d’avui en dia hem de treballar per obtenir diners, que hem de bescanviar per menjar i altres productes. El fet de no obtenir directament el nostre mitjà de subsistència és una construcció econòmica que implica un grau de servilisme cap a qui ens ha de proporcionar els diners, i també implica una construcció social de classes que ha costat i costa molt de continuar legitimant.

Els drets de les classes i la reforma

Les darrers reformes laborals de l’estat espanyol impliquen una pèrdua de força de les classes treballadores envers les classes benestants, el que anomenem els empresaris. Qui té el capital és vist pel govern com el punt clau del progrés social, i qui se l’ha de cuidar per tal que continuïn donant feina a la gent per tal que la societat avanci econòmicament. Abaratir l’acomiadament, introduir contractes de treball on l’empresari decideixi totes les condicions, les desgravacions fiscals a la contractació de personal, poder saltar-se el conveni col·lectiu dels treballadors… Són mesures que desprotegeixen una classe en favor de l’altra.

Més enllà de les ideologies de dretes o esquerres, la reforma laboral té implícita una reformulació de la legitimació del treball. La nova construcció està basada en la por, concretament en la por a perdre la feina i quedar fora del sistema. Si abans ja es jugava aquesta carta, actualment la majoria dels Estats moderns l’estan maximitzant amb la idea que es produeixi cada cop més i poder sortir de la crisi econòmica. I si et queixes (vagues, manifestacions, pressions sindicals…) t’arrisques molt seriosament a perdre la feina.

“Un home que passa tota la vida per completar unes poques operacions simples els efectes són sempre els mateixos, o gairebé, no té temps per desenvolupar la seva intel · ligència ni exercir la seva imaginació per buscar els mitjans per a resoldre aquelles dificultats que mai s’acaben de localitzar, perd doncs naturalment l’hàbit de desplegar o d’exercir les seves facultats i es torna, en general, tan estúpid i ignorant com es pugui convertir una criatura humana, el letargia de les seves facultats morals ho fa incapaç d’apreciar cap conversa raonable ni de prendre part en elles , fins a li impedeix sentir alguna passió noble, generosa o tendra i, en conseqüència, formar algun judici mínimament just sobre la majoria dels deures més ordinaris de la seva vida privada”. (Adam Smith, La Riquesa de les Nacions, 1776)

Així, la reforma laboral va de la mà d’un nou graó de la crisi social que vivim en les societats occidentals, on la major part de la població no pot realitzar-se personalment en el que vol per ser feliç, sinó que ha d’hipotecar gran part de la seva vida per produir capitals, i que ha de tenir por de la classe empresarial perquè pot perdre la feina. La reforma laboral enterra el concepte de la col·laboració altruista i dóna més drets a qui té el capital per sortir de la crisi generant més capital per sobre de tot.
[youtube http://www.youtube.com/watch?v=bCMXuQKisyE&w=640&h=480]

Els impostos i el contracte social

Oficina Agència Tributària

“La causa final, fi o designi dels homes (que naturalment estimen la llibertat i el domini sobre els altres) en introduir aquesta restricció sobre si mateixos (viure formant Estats) és la cura de la seva pròpia conservació i, a més, l’assoliment d’una vida més harmònica…”

La necessitat d’un control i una estructura social ha marcat des de sempre l’evolució de l’espècie humana. Les primeres idees ‘modernes’ de la creació d’una superestructura política basada en la coresponsabilitat dels assumptes públics les formula Thomas Hobbes a meitat del segle XVII, on postul·la un intercanvi que es reproduirà fins a l’actualitat: els habitants d’un territori cedeixen una part de la seva llibertat individual a canvi que l’Estat els garanteixi seguretat i la possibilitat d’una vida més fàcil.

Tot i que l’origen de la idea l’acaben millorant pensadors com John Locke i Jean-Jacques Rousseau, el fonament del contracte social representa el pacte indestructible entre governants i governats. Els que ostenten el poder, ja sigui democràticament o de forma autoritària, es comprometen de facto a vetllar per la seguretat i el nivell de vida de la població en general. Aquest contracte és sagrat, i quan la població percep que no s’està complint és quan es genera la crisi social.

L’Estat del Benestar i el seu manteniment

La màxima expressió del que s’anomena Estat del Benestar és portat a terme per Olof Palme a Suècia fa quaranta anys. Els serveis socials els havia de garantir plenament el govern, i els ciutadans contribuïen a aquest benestar mitjançant el pagament d’impostos, en aquest cas elevats. De fet, les democràcies nòrdiques són les considerades la panacea de la coresponsabilitat entre dirigents i dirigits, i és on les demés democràcies europees s’emmirallen per tal de millorar la vida de la seva població.

Però la clau de l’èxit és l’equilibri entre els diners que totes les persones cedeixen a l’Estat, i els diners que aquest destina als serveis a les persones. L’equació és senzilla: a menys impostos, menys serveis. A més impostos, més serveis. Qualsevol variant d’aquestes equacions és incompresa econòmicament o rebutjada socialment.

Impostos suecs, serveis catalans

Sota aquesta premissa escriu un article Francesc Valls al diari El País, en el qual explica el perill de l’augment d’impostos a la població combinat amb les retallades que les administracions catalana i espanyola estan portant a terme. A part del sentiment de frustració que provoca patir les conseqüències de la crisi en les economies familiars, sumat a la pèrdua de ‘comoditats’ en forma de serveis socials, el perill d’aquest fet és l’esquinçament del contracte social.

Si la població percep que cada cop viu pitjor, la legitimitat dels governs és cada cop més fràgil. Les decisions que prenen els dirigents poden ser menys acceptades i el clima de rebuig pot créixer sense aturador. A més impostos, més serveis. A menys serveis amb més impostos, crisi social.

2012: repensar la crisi

Borsa de Barcelona

Les societats occidentals pateixen des de fa un lustre els efectes d’una crisi econòmica, malgrat que fa dècades que afiancen una crisi social. A Europa, dia sí dia també, ens llevem amb notícies sobre prima de risc, injeccions del Banc Central Europeu, crisi del deute sobirà, ajustaments de pressupost estatals,etc. Tot ens condueix a pensar que viure és més complicat ara que no pas fa uns anys, i la nostra capacitat de frustració augmenta. Que no trobem feina? És normal. Que aconseguir una hipoteca és impossible? És que tot està molt malament. Que el govern retalla en sanitat? Quin remei… I en aquesta darrera reflexió és quan es consolida la crisi social.

El sociòleg Émile Durkheim ja parlava a principis del segle passat de l’anomia. Aquest concepte fa referència a l’excés d’individualisme de les persones i a la tendència a perdre la solidaritat col·lectiva. Aquesta tendència psicològicament és contradictòria per a les persones: per una banda, som animals socials i necessitem de les interrelacions amb els demés; però per altra banda tenim cada cop més tendència a mirar-nos el melic i vetllar tan sols pels nostres interessos. I Durkheim ho lligava amb la sensació de desorientació de la població i a la instauració d’una sensació generalitzada de malestar, que va donar pas a la Primera Guerra Mundial.

Certament les portades dels diaris, les declaracions dels polítics i les tertúlies econòmiques ens condueixen a aquesta anomia. No entenem com puja o baixa la borsa, ni per què hi ha forats de deute a les arques públiques, ni per què es destrueixen llocs de treball de manera exponencial. Tampoc entenem ben bé per què els bancs no donen crèdit, per què Angela Merkel decideix la política econòmica ni què són els tecnòcrates. Això sí, aquest malestar ens fa tancar-nos en banda, mirar d’estalviar el màxim possible, i intentar mantenir el nostre nivell de vida costi el que costi.

No entenem el com i el per què de la crisi econòmica, i aquesta por ens paralitza socialment. Dirigents polítics, empresaris i mitjans de comunicació alimenten (voluntàriament o no) aquest temor

Al segle XIX, no seguir el patró pleestablert de súbdit i dirigent et convertia en nihilista. Al segle XX, anar contracorrent era ser comunista. Actualment, hi ha una colla d’antisistema. Defensar i legitimar un nou sistema social més basat en la col·laboració, la igualtat real entre persones i el repartiment just dels recursos naturals i econòmics suposa una alienació automàtica per part de l’actual sistema. Som nosaltres mateixos qui defugim de perseguir objectius diferents als pleestablerts, a causa de la por abstracta que ens ve imposada per no entendre el món que ens envolta. Un país s’estanca no perquè no es creixi anualment un 8% del PIB, sinó perquè la població no demanda canvis reals en el model social.

Legitimar retrocesos en l’àmbit de l’ensenyament, la sanitat, els serveis socials… Només són una conseqüència de l’anomia i la por incrustada que tenim. És de rebut que el més ric ajudi al més pobre, així com que el sap més ensenyi el que menys sap. L’economia no marca el progrés social, el marquem tots i totes nosaltres.

Radiografia de la indignació

Portada de 'Time'

La prestigiosa revista Time ha decidit dedicar la portada de la persona de l’any a una idea. Si fa tres anys fou Barack Obama, o el darrer any el creador de Facebook, la publicació americana ha decidit que la personalitat més rellevant d’aquest 2011 no és ningú en concret, sinó una sensació d’incomformisme i rebel·lió.

En l’origen de la teoria de la indignació trobem l’anomenada Primavera Àrab, on un seguit de països del Magreb i del Pròxim Orient es van veure immersos en revoltes populars en contra dels règims polítics establerts. Segons explicacions dels mateixos responsables de Time, el fet noticiable següent és l’spanish revolution, on centenars de milers de joves es van manifestar i acampar als carrers de les principals ciutats espanyoles per mostrar la seva frustració contra la manca d’oportunitats per progressar socialment, l’enquistament del sistema democràtic i la seva rigidesa. Aquest moviment es va contagiar a la resta d’Europa, i va arribar finalment als Estats Units, especialment a Nova York, on occupy Wall Street va capitalitzar les protestes contra la crisi i el seu origen: el sistema financer.

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=sYtwZ05tGN4&w=350&h=208]

La revista entén que els moviments socials de protesta han estat els protagonistes del 2011, com a senyal que alguna cosa es mou entre la societat i que pot començar una nova era amb més rellevància de la ciutadania per sobre dels representants i els lobbys.

L’origen del malestar

Els mitjans ens han mostrat una realitat de malestar social, amb protestes globals i molta gent mobilitzada en pro del benestar de la comunitat. Tot això, en un context de crisi econòmica. El fet és que en el nostre imaginari ha germinat una idea que la nostra societat està malalta per culpa de les estructures econòmiques i els governs que les serveixen, que perpetuen un model que s’apropa més a una oligarquia que no pas a una democràcia. El fet és, no obstant, que l’origen del malestar és econòmic. Pur i simplement econòmic.

Paradigmàtics són els casos de Líbia i Egipte. Mentre els mitjans esbombaven que la població s’havia alçat contra els règims autoritaris al govern, el fet és que hi havia un ‘xup-xup’ de fons que era econòmic. Milers de mitjans empresaris, acadèmics i enginyers que no es podien guanyar la vida en aquells països, pel fet que l’estructura del mercat d’aquells països beneficiava únicament a les grans empreses i a les relacions internacionals. Aquest cultiu d’estancament econòmic i les ànsies de liberalització és el que van fer que aquests empresaris i la ciutadania formada reclamés una obertura dels règims per poder fer negocis. I l’èxit de les revolucions no és que les classes socials més baixes s’unissin a la revolta, sinó que la comunitat internacional va entendre que pel bé de l’economia global aquells règims havien d’acabar. Sinó, fixem-nos en els casos del Iemen o Bahrain. El mercat mundial no els interessa que es modifiqui el seu status quo, per tant allà les revolucions no funcionen.

Després de més de mig any de mobilitzacions, podríem fer un balanç dels canvis aconseguits per la pressió popular. Veuríem que, malgrat que per exemple a Espanya han tingut molta rellevància, cap de les reclamacions de la indignació han estat respostes. És més, s’ha modificat la Cosntitució Espanyola en favor de limitar l’endeutament, no pas per resoldre el problema de la llei electoral. Així, què vol destacar la revista Time?

En el nostre imaginari, la revista de la publicació nordamericana corrobora la idea que la pressió popular és una eina de lluita i reivindicació clau per aconseguir la justícia social. En la realitat, si les estructures econòmiques globals no ho veuen clar, mai es mourà res.