Carregar-se unes primàries

Primàries obertes Barcelona

Després de la jornada històrica d’eleccions primàries obertes que va organitzar el PSC de Barcelona per escollir alcaldable, el procés deixa molts més dubtes que no pas llums. I és un toc d’alerta molt i molt gran cap al nostre sistema democràtic, ja que quan s’intenta fer algun tipus d’obertura cap a la societat i “transparentitzar” un fet que sempre ha estat tancat, apareixen monstres que només tenen com a objectiu carregar-se el procés.

El buit informatiu

És la primera vegada que a Catalunya se celebren unes eleccions primàries obertes. El PSC ha fet un pas endavant per intentar reconnectar amb la ciutadania obrint un procés que sempre havia estat restringit als pagadors de quotes i als amics. Per primera vegada els ciutadans poden elegir directament qui volen que es presenti a les eleccions. I el seguiment i cobertura d’aquest fet per part dels mitjans públics ha estat més que decebedor.

Més enllà dels que això de la comunicació política ens apassiona, l’abast dels candidats/es, propostes, tendències… no ha arribat ni s’ha plasmat tal i com crec que mereixia als mitjans de comunicació. El significat d’obrir unes eleccions primàries, quin abast pot tenir en el nostre sistema democràtic, com s’han d’adaptar els partits a la transparència i als nous models de governança, com reestablir ponts entre política i societat civil… Zero anàlisi. I TV3 té un canal temàtic informatiu que podria haver dedicat encara que fos un bloc de mitja hora a analitzar tot això.

Filtracions inexplicables

Just el dia en que el PSC espera mobilitzar l’electorat i aconseguir més legimitat del procés, la notícia de portada és una de les que, al meu entendre, pot fer més mal al partit. Pere Navarro ha tancat un pacte amb la Generalitat per tirar endavant el projecte de Barcelona World, i aquest acord implica una rebaixa de l’impost sobre el Joc del 50% al 10%. Personalment em sembla absurd que un partit d’esquerres, en un context de crisi econòmica i social, pacti una rebaixa fiscal d’aquestes característiques al sector dels casinos i cases d’apostes.

Més enllà de la decisió de la direcció del partit, em resulta difícil de comprendre com és possible que aquesta notícia aparegui el mateix dia que s’estan realitzant unes eleccions primàries que pretenen mobilitzar el màxim de persones possibles, i que aquestes persones signin un compromís amb els valors de l’esquerra. Potser sí o potser no, però que aquesta informació coincideixi amb l’espai temps em resulta interessat i censurable.

PaquisxCollboni

La polèmica més impactant, almenys a les xarxes socials, és la denúncia que diversos periodistes han fet que a la seu de Ciutat Vella estaven assistint grups de persones a votar en bloc per un candidat, i a la porta mateix és quan s’els facilitava la papereta i l’euro per fer la votació. Les sospites de tupinada són evidents, o si més no d’instrumentalització de certs col·lectius per tal d’assegurar una victòria electoral. D’aquest fet se’n desprenen dues vessants: qui tenia l’interès d’organitzar aquests vots en bloc? I sobretot, qui té l’interès en esbombar-ho i deslegitimar el procés?

La resposta a les dues preguntes és clau i irrellevant a la vegada. Si ho ha organitzat algun militant socialista per iniciativa pròpia o seguint instruccions ens mostra la concepció “lliure” de democràcia que té certa gent. I si s’ha organitzat des de fora del partit, la mateixa reflexió també té el mateix sentit. Per tant, saber-ho és irrellevant perquè tan dins com fora del partit hi ha persones que no creuen en aquests tipus de processos. I aquest fet es reforça amb la quantitat de rebombori que s’ha generat, que més que intentar esbrinar què ha passat i depurar responsabilitats, es dedicaven més a escampar rumorologia, construir tòpics racistes i deslegitimar de per sí les eleccions primàries.

Carregar-se les primàres

Si conjuguem els verbs ignorar, interessar i instrumentalitzar a la vegada que parlem d’unes eleccions primàries obertes és que se les han carregat. Un procés que ha de significar obertura, proximitat, transparència i mobilització s’ha convertit en un exemple de com els interessos de que això no funcionés s’han posat a treballar. I la pena que sento és tan gran que costa confiar en un sistema polític avesat a autodestruir-se.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *