7D El Debat Decisiu (o no tant)

Imatge del debat 7D

El grup empresarial de comunicació Atresmedia ha organitzat el primer debat televisiu entre quatre candidats amb opcions reals a governar Espanya. Amb la participació de Pablo iglesias (Podemos), Soraya Sáenz de Santamaría (PP), Albert Rivera (Ciudadanos) i Pedro Sánchez (PSOE), s’ha convertit amb un dels programes polítics de televisió amb més audiència de la història, amb 9,2 milions d’espectadors i pràcticament el 50% del share. A més, els programes previs i posteriors al debat, organitzats per Antena 3 i La Sexta, van sumar un 20% de share cada un. Un èxit rotund, però… va ser realment definitiu per decidir el vot?

L’organització del debat

Els responsables del debat es van vantar del format innovador, fins i tot revolucionari, que havien dissenyat per tal que els espectadors poguessin gaudir d’un bon espectacle televisiu. Sorteig d’intervencions, sense minutatge, preguntes lliures pels moderadors… Al cap i a la fi va ser un debat com qualsevol altre, almenys pels que estem acostumats a veure’n. El plató semblava una nau espacial, els candidats tenien llibertat de moviments però estaven tan nerviosos que no van ni seure, les preguntes dels periodistes no van fer suar a ningú, el públic al plató no podia ni aplaudir ni rebutjar intervencions… Un debat és un debat, i la substància la posen els que debaten. D’on no n’hi ha, no en raja.

La tediosa economia i l’atur

El primer tema escollit va ser la situació econòmica i del mercat de treball. És la primera preocupació ciutadana segons el CIS, és lògic. Però també és un tema molt, massa complicat per ser el que ha de trencar el gel. Al ser el primer tema, cada candidat explicava el seu discurs sense pràcticament interpel·lar als demés. I els discursos estaven carregats de xifres, percentatges i acrònims, fet que resultà la part més avorrida del debat. I la llàstima és que era just el principi. En aquest bloc el PP va voler treure múscul demostrant que tenia tota Espanya al cap, i Sáenz va aconseguir mostrar-se sòlida explicant les innumerables dificultats per tirar el país endavant. Rivera va intentar fer-se un lloc amb les seves propostes de contracte únic i reforma dels autònoms, fet que Sánchez va córrer a assegurar que aquestes propostes només aportaran més precarietat. Iglesias s’ho va mirar des de la barrera, és el tema que pitjor porta i no va voler polemitzar massa. En aquest moment la majoria dels comentaris a Twitter ja eren de decepció de debat. En part també culpa del hype generat per Atresmedia.

Hablar es muy fácil. Gobernar es muy difícil. Me hubiera gustado verles a ustedes. Sáenz

Los autónomos antes de salir a jugar el partido, ya van perdiendo por tres puntos. Es inconcebible. Rivera

No se podrán bajar los impuestos en muchos años. Quien lo diga está mintiendo. Sánchez

Nos gustaría que existiera un partido socialista que no dijera una cosa y luego haga otra. Iglesias

Trinxeres de corrupció

Després de tractar altres temes com l’educació o les pensions, on els candidats es van anar situant i debatre entre ells, es va arribar a un dels moments tensos de la nit: la corrupció. Aquí ja van córrer els puñals  sense complexos, amb una vergonyant enganxada entre Sáenz i Iglesias, on un cridava “Luís, sé fuerte”, i l’altra “Paga Monedero”. Conscients que podrien prendre molt mal, Sánchez i Sáenz van optar un per fer propostes de regeneració democràtica i ella per explicar les lleis contra la corrupció aprovades durant la legislatura. Però no van poder evitar estar constantment dels atacs que molt intel·ligentment i sí, amb mesura i correcció, els llançaven Rivera i Iglesias. S’hi trobaven còmodes. Òbviament les seves propostes tenien molta més credibilitat que les que formulaven PSOE i PP, pel simple fet que a aquests partits se’ls veu massa còmplices. Així, es van conformar dos blocs on uns se sentien lliures i els altres engabiats, i el fet se’ls va perdonar la vida. Sáenz intel·ligentment va treure el nom d’Artur Mas quan es parlava d’una hipotètica reforma del Senat, i això va donar peu a acabar el tema i passar al següent.

imatge del debat sobre corrupció

Todos los partidos tienen casos de corrupción. A nosotros nos avergüenza. Sáenz

He sido bastante elegante en el tema corrupción, porque no quiero entrar en el “y tú más”. Rivera

Este país necesita recuperar lo que la derecha ha separado: política y decencia. Sánchez

Por respeto a los que nos están viendo, ustedes (PP) deberían pedir perdón por ser el partido de la corrupción. Iglesias

L’esperpent amb Catalunya

En el tema estrella del “desafío soberanista”, Iglesias va agafar el torn de paraula per fer un speech certament memorable, on parlava de la voluntat dels pobles a ser i a decidir, la voluntat dels polítics a entendre la diversitat cultural, on reclamava altura de mires i deia que “España no es solamente Madrid”. Tot aquest discurs va estar trufat d’interrupcions i conyes per part dels altres tres candidats. “Estamos alucinando” anava dient Rivera. Personalment crec que va ser el moment més esperpèntic del debat. Iglesias estava fent un cant al diàleg i respecte entre els pobles d’Espanya i els altres anaven agafant qualsevol imprecisió en el seu discurs o frase que no hi estaven d’acord per directament enriure’s del discurs d’Iglesias. I aquí es on el candidat de Podemos va créixer, en el 3 contra 1, i la resta del debat va ser un passeig per ell.

Hay que escuchar a todos, pero sobretodo a los no-independentistas. Sáenz

Catalunya no es el Sáhara, no existe el derecho de autodeterminación porque forma parte de un país democrático. Rivera

Este problema tiene un culpable: el sr. Mas, y un responsable: el sr. Rajoy. Sánchez

Si el PP se ha convertido en una fábrica de independentistas es porque no ha entendido que España es un país plurinacional. Iglesias

Sí o no a la guerra

Enganxada entre Rivera i Iglesias durant el debatTambé es van parlar de pactes post-electorals, violència de gènere, i sobretot d’un tema força important: la intervenció militar a Síria. Aquí s’hi van barrejar molts temes, en especial el terrorisme, per evitar contestar directament sobre donar suport a la guerra. Sáenz i Sánchez es van alienar recordant que es va vèncer a ETA amb unitat i que ara tornaven a estar units contra Estat Islàmic. S’hi va apuntar Rivera, dient que és una qüestió de responsabilitat. Els tres van tornar a estar d’acord en què si s’organitza una coalició internacional Espanya hi formarà part. Iglesias va ser el més contundent, i va negar rotundament una intervenció militar espanyola a Síria. Iglesias va voler que Rivera digués explícitament si sí o si no enviaria tropes, i això va provocar una enganxada entre els dos. Sánchez va dir en segon pla “Esto parece el ‘y tú más'”, i Sáenz li va contestar: “Es que es la nueva política” amb to irònic. I s’estava parlant de guerra. Molt i molt desafortunat, on Iglesias es va créixer i va dir sentenciar amb convicció que combatre el terrorisme no implicava fer la guerra contra ningú.

Nadie nos ha pedido nada. Mientras no nos lo pidan, no hay que decidir nada. Sáenz

Todos los partidos deberían firmar el pacto anti-terrorista, Podemos debería recapacitar. Rivera

Unitat de les democràcies i dels demòcrates, així vencerem als jihadistes. Sánchez

Este país no se merece nunca más un presidente como Aznar. Iglesias

En resum

El debat es prometia èpic i en certs aspectes va resultar interessant, però no va cumplir l’espectativa de ser decisiu. Amb un alt percentatge d’indecisos que han d’acabar de decidir-se per una formació en concret, el debat no va tenir una força capaç de fixar preferències entre un electorat amb més opcions que ara fa quatre anys per escollir. Individualment:

  • Rivera va estar extraordinàriament nerviós i poc comunicatiu, tota una sorpresa. Va deixar escapar una inmillorable oportunitat per mostrar-se consistent i presentar candidatura seriosa.
  • Sánchez va pecar de vanitat i en determinades ocasions es va mostrar massa autoconvençut que tenia raó i que els demés no. Tot i liderar en temes com combatre el dèficit, en altres ocasions es va mostrar irrespectuós i en general intermitent.
  • Sáenz estava tant a la defensiva que no es va adonar que tenia la paella pel mànec en moltes qüestions. De voler defensar tant la seva gestió, es va oblidar de fer ni tan sols una proposta, per tant la participació del PP al debat es va limitar a negar les acusacions dels demés.
  • Per últim, Iglesias es va creure el seu lema de “remuntada” i es va créixer quan ningú s’ho creia. En economia ni està ni se l’espera, però un cop superat aquest tram es va espolsar les vergonyes i va ser l’únic que es va trobar còmode al plató.

En resum, el debat deixa encara moltes incògnites sobre qui té més o menys opcions de guanyar. Tot i així, benvinguts siguin els debats amb nous formats i sobretot els programes que els acompanyen, que fan bullir l’olla i generar interès en les eleccions. però tampoc cal passar-se amb les espectatives.

Veure el debat 7D

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *